Wednesday, May 09, 2007

I cent encara


Tu fes-me mil petons,
i desprès cent,
desprès mil més,
i cent altra vegada,
i altra vegada mil,
i cent encara,
i quan ja ens haguem fet mil de milers
els hem de descomptar perquè vaig primer jo
així que començo fent-te mil petons,
i després cent,
després mil més,
i cent altra vegada,
i altra vegada mil,
i cent encara
i quan ja ens haguem fet mil de milers,
no seran suficients,
altra vegada els hem de descomptar,
perquè quan ens apropem al final
un petó,
sempre el mateix,
ens despista
i perdem el compte que tots dos portem
i així començes tu amb mil petons
i després cent,
i desprès mil més,
i cent altra vegada,
i altra vegada mil,
i cent encara...

Petit Cel




Él, director de orquesta, le preguntó cuál sería el mejor regalo que podría hacerle. Ella, soñadora, le dijo que un Petit Cel con un jardín inmenso. Al tiempo le entregó las llaves de una torre en lo más alto de Llafranc, con vistas al mar, con un jardín inmenso, lleno de flores, sin piscina, sólo jardín, tal y como ella había pedido. En la entrada una glorieta dice: Petit Cel.
Él murió, pero los jardineros siguen puntualmente cuidando el jardín, aunque ella ya no quiera subir allí. Aunque se quede en casa, en Barcelona, sin salir a la calle, hablando con Mario, su admirador secreto imaginario. Luego llama a la radio y canta canciones. Una vez, antes de que decidieras equivocarte conmigo, llamó a Radio Alegría y nos cantó una canción. Qué coincidencia.
La historia de tus abuelos tiene un cuento. Quizá dos, o tres.
Petit Cel. Allí me llevaste. Y no hicimos nada. Dormir, comer, pasear, soñar tumbados al sol, ver la lluvia, oir el mar, pasear en la cama, leer, mirar la tele, ... Querernos, que ya es bastante.