Aquí empezaron muchas cosas. Los benditos inconscientes poco después de aquella noche decidieron equivocarse juntos y vengarse de las guerras y el odio dándose besos. Mi canción está como tantas a medias, pero la acabaré. Aunque para estos casos siempre quedará el cartero de Pablo Neruda diciendo aquello de "la poesía no es de quien la escribe sino de quien la necesita". Así que con esto como excusa hago míos los versos de Serrat (que a Chiu le encanta por cierto):
Ja tens l'amor...
Ja acaricies la glòria
Amb la punta dels dits.
Ets immortal.
Estigues llest
Per caminar a les fosques.
Per viure sol.
Per dormir al ras.
Ja tens l'amor...
T'has cansat de buscar-lo
Sota les pedres
A qualsevol preu.
Ara jauràs
Del costat de l'angoixa
I faràs el camí
Que duu al crim o a l'adéu.
Ja tens l'amor
I no pots fer-te enrere.
No demanis justícia,
Ets tu qui tira els daus.
Acluca els ulls,
Llança't a l'abisme
I renuncia a viure
Per sempre més en pau.
Ja tens l'amor
I la seva agonia,
Qui no ho daria tot
Per patir-la de nou
Una vegada més,
Una vegada més,
Una vegada més,
I prou.
Poco más se puede decir. Bon vent compañeros.
